Dissabte 26 de juny de 2010 a les 4 de la tarda

El documental, que ha aconseguit el rècord d’audiència en dijous a Catalunya durant 2010, és un treball de qualitat realitzat amb rigor sobre la via independentista.

El completarem amb una curta presentació sobre l’actual procés popular d’independència de Catalunya, un procés democràtic i pacífic, i per tant, legítim. Presentarem una cronologia dels últims esdeveniments i de l’estratègia de legitimació internacional, passant per les consultes populars, la ILP al Parlament i algunes estadístiques d’opinió.

Hi haurà un petit piscolabis.

El documental

“Adéu, Espanya?” compara la realitat de Groenlàndia, Escòcia i el Quebec amb Catalunya. Es pregunta si la secessió és democràtica i si els processos d’independència són jurídics o fruit d’una negociació. Compara la situació de països democràtics que aspiren a ser independents per la via pacífica. Així mateix, tracta la viabilitat econòmica dels nous estats i la reacció de la Unió Europea, entre d’altres.

Per obrir la reflexió, donem algunes cites de Dolors Genovès, la directora:

Sobre el punt de vista del documental: “L’espectador català ja coneix les raons del no. També era interessant oferir-li informació sobre els processos d’independència d’altres països. És un documental en clau positiva, no hi ha cap necessitat de parlar en negatiu. Ens hauríem d’acostumar a defensar allò que volem sense mirar al costat”.

Sobre la repercussió del documental: “Quan parlem de política em refereixo, no a política partidista sinó a política del país. Per tant, espero que sigui una resposta raonable perquè aquest és un debat democràtic. Espero que la qualitat de les respostes i el raonament a favor o en contra d’una secessió en el cas d’Espanya i Catalunya tinguin la mateixa qualitat que he trobat arreu del món.”

Per a més informació, us recomanem que llegiu aquesta entrevista a Dolors Genovès.

La meva seu electoral era a Els Merinals, barri extens de pisos edificat els anys 60 per acollir la immigració.  És el que en diríem un barri “desestructurat” sense centre ni espais “naturals” de relació veïnal. Un lloc a priori ben hostil per una consulta independentista.

Ja em fregava les mans pel repte que significava, però una vegada allà em vaig adonar que d’hostilitat, res de res. La màxima dificultat és la mateixa estructura del barri, on un diumenge a ple sol és ben difícil veure gent pel carrer. Si no poden anar enlloc! En aquest context, la passivitat és el condicionant número 1.

Durant les hores que vam ser allà, vaig anar a donar tríptics informatius i a informar els veïns que em trobava pel carrer. La sorpresa fou que gran part de la gent amb qui vaig parlar era favorable a la independència i m’ho deia clarament, encara que jo no intentés convèncer ningú. Que anessin a votar és tota una altra cosa, però em quedà clar que en un referèndum vinculant molta d’aquella gent votaria SÍ. Joves o vells.

Per mi ja era xocant parlar d’independència als Merinals, però encara ho era més trobar-me amb un clima tan naturalment favorable.

Antoni Dalmases, portaveu de la consulta, afirmà en una entrevista a Directe!cat que  “som tan classistes i estúpids que pensem que els nostres són només com nosaltres, i n’hi ha molts d’altres”.

És veritat, és una estupidesa pensar així, però pensar-ho no ens converteix directament en estúpids. Jo he viscut la meva infància a Sabadell essent perseguit per “quillos” dels Merinals només pel fet de “semblar” massa català (tot i no portar simbologia independentista).

Per tant, que no em vinguin amb històries! La por al rebuig per part dels “altres sabadellencs” té fonaments molt reals i basats en l’experiència pròpia. I és justament per això que la transformació encara és més sorprenent!

Perquè els altres catalans, o els inicialment “no-catalans”, s’han anat convertint en catalans de ple dret seguint aquell eslògan tan reeixit de “és català qui viu i treballa a Catalunya”. És català qui s’ho creu, i no fa falta parlar la llengua del país encara que ens dolgui.

Sense vergonya, amb molta emoció, ho proclamen i empenyen al català de casta: són els nouvinguts, liderats pels vellvinguts, qui formen l’autèntica massa que haurà de donar la independència a la terra que tots estimem.

I per explicar-ho, no hi ha res millor que la primera part d’aquest vídeo de Vilaweb. Després de veure’l creureu en la independència del nostre país.

-

En aquests moments estem ben liats amb l’organització del Festival Sèm e serem! Més informació aquí:

http://semeserem.wordpress.com

Avui en dia, gran part de l’activisme català a l’exterior es centra en divulgar el moviment democràtic de base de les consultes auto-organitzades sobre la independència. El que admiro més, però, és l’organització de consultes a l’exterior. Representen un esforç organitzatiu increïble: a l’estranger no es compta amb el recolzament social que hi ha a Catalunya i és molt complicat arribar a la comunitat i obtenir-ne qualsevol tipus de retorn. A més, les comunitats a l’exterior són encara més complexes en termes d’identitat i molts individus que van emigrar en èpoques més dures reprodueixen les pors del passat. Ho conec bé del meu pas per alguns Casals.

Per tant, crec que l’organització de consultes a l’exterior és digne d’admiració: Suïssa -pionera-, Québec, Holanda, Irlanda i els Estats units seran els primers països. Els tres primers aprofitaran la tercera onada de consultes per fer-ne ressò en el Dia de la Catalunya exterior.

Però aquestes consultes no pretenen només sumar vots i pressionar políticament perquè la societat catalana pugui excercir el dret a decidir. Les consultes són el millor mitjà per divulgar el moviment als països d’acollida i obrir-hi el debat sobre la situació del fet català. És molt important que, a part de centrar-se en la participació de la comunitat en qüestió, hi hagi dedicació a divulgar-ho als mitjans locals. Recordo bé la primera onada de consultes i l’interès dels mitjans estrangers: el periodisme caça la notícia si li servim en safata i aquesta és una ocasió ideal.

No dic res de nou quan afirmo que un procés d’independència és bàsicament un procés de reconeixement internacional i que, actualment, el reconeixement s’aconsegueix als mitjans de comunicació estrangers.

Els càtars d’avui en dia: proteccionisme “francès” i diversitat interna

.

Llegint la història càtar, des de França

Anne Brenon és possiblement l’especialista francesa més important en l’estudi del catarisme. Ella ha liderat la revolució en l’estudi d’aquesta “heretgia” a partir de finals dels anys 80.

En el seu llibre “Les Archipels cathares” (2000), es pregunta el perquè de la mala reputació del catarisme abans del 1950, abans que es publiquessin en francès els primers texts originals càtars. Deixo la cita en francès, no crec que hi hagi cap problema per a entendre-la:

“En 1950, le catharisme avait mauvaise réputation auprès des gens sérieux. Pourtant, que savait-on des cathares dans ces années-là?”

Aquí part de la seva resposta:

“Les documents médiévaux dont disposaient alors les historiens étaient certes riches et détaillés, mais provenaient d’une source unique: l’Église catholique. Dénoncé et éliminé comme hérésie par le pouvoir dominant qui, dans notre Moyen Âge occidental, était religieux et politique à la fois, le catharisme n’existait plus que par la voix de ses vainqueurs”

Resumint, la història l’escriuen els vencedors. A vegades, però, no s’escriu necessàriament amb la voluntat de modificar-la per a generacions posteriors. El que m’interessa destacar en aquest cas és que la història s’havia llegit i entès segons el punt de vista dels vencedors.

En el cas dels càtars, la historiografia francesa s’ha anat allunyant del punt de vista d’aquells que van reescriure la història i d’aquells que la van acceptar. L’allunyament, la presa de perspectiva, s’aconsegueix quan la mateixa societat francesa institucionalitzada s’allunya del control intel.lectual del catolicisme. L’extensió de textos originals càtars -en traducció al francès, clar- com a font principal tingué lloc tan sols a partir de la segona meitat del segle vint.

Així, la historiografia francesa anà reconeixent que la “creació de l’heretgia” havia tingut una intencionalitat “política”, tan per part del Vaticà com per part dels comtes que participaren en la persecució del catarisme. El següent pas sembla evident: reconèixer que les croades contra els càtars foren utilitzades com a  pretext principal per annexionar comtats occitans al territori del rei de França. Però el revisionisme simplement passa per alt aquesta expansió imperialista “interna” que significaria la base per al futur “colonialisme intern” denunciat per historiadors com Robèrt Lafont.

.

Quina actualitat pot tenir aquesta petita reflexió?

El cas del catarisme és molt significatiu perquè es recuperen només els aspectes que la societat francesa ja està disposada a entendre. Val la pena recordar que la identitat col.lectiva s’ha institucionalitzat en la identificació amb el “fet francès” en quant que l’estat ha suplantat la protecció paternalista de “Déu” a partir de la revolució.

El proteccionisme ha portat a l’imaginari col.lectiu francès a entendre la diversitat -el denominat “fet diferencial- no com un benefici sinó com una pèrdua de poder “col.lectiu”. La defensa de la identitat col.lectiva es basa en una lògica reduccionista que no entén vencedors i víctimes dins del propi territori però que en crea. El fet de continuar eludint la croada interna contra la societat i cultura occitana en la historiografia escolàstica n’és un exemple ben clar.

La qüestió de la defensa del poder col.lectiu implica els individus, que la senten com una qüestió personal. La identificació és tal que sembla residir en la mateixa naturalesa de l’individu, que reforça la seva posició accentuant els arguments reduccionistes.

S’ha de tenir en compte, per tant, que la característica “xovinista” de l’identitat francesa no és només una aplicació premeditada ni “voluntària” efectuada com a mecanisme de domini i control, sinó que també emana dels individus que conformen la col.lectivitat. Considero que és comparable al proteccionisme col.lectiu del sistema capitalista, en què es demostra una resistència estructural -a tots nivells- al canvi.

.

El cara a cara, avui en dia

Sovint tenim la tendència a criticar ferotgement els individus francesos -”els francesos”- per la seva resistència a entendre la diversitat interna. Les seves excuses són variades i ben conegudes per catalans de banda i banda dels Pirineus: ésser ciutadans del món, la divisió no té lloc en una Europa unida, el fet diferencial és només una característica entre tantes altres, etc. Però no és el moment de fer una exposició de raons i respostes, ja s’ha escrit prou sobre el tema.

La qüestió és, una vegada entès que la seva resistència és estructural i en la major part dels casos es presenta de manera “instintiva” i “espontània”, hem d’entendre també que tot atac al seu concepte de “societat” -que generalment identifiquen amb el que engloba l’Estat francès- podrà ser entès com un atac a la seva persona, activant els seus mecanismes de protecció.

És això el que volem en cada conversa amb “francesos”? L’experiència personal de tots i cadascú de nosaltres ens demostra que si es pretén convèncer algú no es pot atacar directament el seu ego. Generalment, atacar els axiomes de l’ego francès és atacar l’ego personal d’un “francès” i per tant tot embat serà instintivament rebutjat. S’activaran els mecanismes de protecció.

Algú s’atreviria a dir que la compassió és la clau per evitar sortides de to i controlar així que la conversa es personalitzi i sigui impossible fer-nos entendre. Sense anar tan lluny, crec que el nostre discurs ha de partir de la comprensió de la seva cosmovisió. Perquè no hi ha vencedors ni vençuts en termes ideològics, tots som víctimes del reduccionisme. I els francesos són els primers a perdre.

“La globalització, quan es du fins a la seva conclusió lògica, suposa que la sociologia es fonamenti de nou com a ciència de tot allò transnacional (des del punt de vista conceptual, teòric, metodològic i també organitzatiu) arrelada en la realitat. Això implica que els conceptes bàsics d’una “societat moderna” (llar, família, classe, democràcia, dominació, estat, economia, esfera pública, política, etc.) han de desempallegar-se de les fixacions del nacionalisme metodològic i redefinir-se i reconceptualitzar-se en el context del cosmopolitisme metodològic“.

Cosmopolitisme metodològic vs Nacionalisme metodològic

Amb les consultes auto-organitzades s’ha fet un pas endavant en la construcció de la democràcia participativa. Gent de dretes i esquerres treballa conjuntament, a títol individual o a través d’associacions. L’horitzontalitat ha provocat que es creessin noves sinergies  entre moviments que antigament es donaven l’esquena, en la majoria dels casos per desconeixement.

Un dels passos més importants ha sigut l’extensió del moviment als nous immigrants, provocant que el moviment es diferenciés del “nacionalisme metodològic” i cerqués raons globalment acceptables, reals i contemporànies que justifiquessin la causa.

D’aquesta manera, el moviment social organitzat per la independència ha adquirit una base teòrica madura sobre el discurs contemporani d’estat i poder participatiu.

El gran recolzament social demostrat pels darrers estudis estadístics està deixant sense arguments el discurs espanyolista basat en la idea de nació. És a dir, el moviment independentista està actuant com una força ideològica capdavantera, contraposant-se a l’antic “nacionalisme metodològic” antiquat del discurs espanyolista. Algun europeista podria defensar-lo?

La societat que viu en territori català aspira a gestionar aquest territori, no només en pro de la societat  sinó en benefici del territori mateix.

L’Europa sense fronteres obliga els estats a gestionar els territoris en pro del bé comú.  Augment del benestar social, sostenibilitat ambiental, foment de la creació cultural i empresarial. Per tant, un estat que supedita tots aquests factors al domini nacional no té cabuda dins de  l’Europa contemporània.

El moviment social independentista està marcant el camí a seguir. Anem bé quan fugim de la dialèctica antiquada en la que “Espanya” encara ens intenta mantenir. Deixem el “nacionalisme metodològic” als enemics del benestar comú i treballem dins de l’àmbit del “cosmopolitisme metodològic” per a trobar el nostre lloc en el món contemporani.

Abans de posar-nos a la feina, voldria retre homenatge a lo blòg deu Joan, una molt bona font sobre la ciutat. A més, ja és hora que tots ens posem a lloc. Comencem amb la citació d’una entrevista:

-
Iberoccità i Lluís Fornés

Entrevista de Lluís Fornés per Rafael Montaner (Diari de Girona)

Es tracta de la carta al director d’en Josep Comas i Font. No es pot dir més clar:

Encara que molts s’esmercin a negar-ho en defensa del (seu) status quo, la realitat algun dia caurà pel seu propi pes. Senyors, quan ens posarem d’acord i farem un front comú? Jo m’apunto!

.

More than 700,000 Catalans in 170 towns and villages will have their say this Sunday 13th December. As a big workshop about democracy, referendums are being organized by several civil organizations without the help of Public Administration. The process is backed by a delegation of international observers composed of politicians, including MP’s, lawyers and journalists.

The iniciative put the debate about relations between Catalonia and Spain at the top of the political agenda.

On November, the UOC (Open University of Catalonia) sponsored this poll about the catalan attitudes toward self-rule and Independence:

Translation from the original in catalan by Col.lectiu Emma. Thanks to Marc Belzunces to inform about it.

Es convidà en Josep Manel Ximenis i en Jordi Bilbeny, impulsors de la consulta d’Arenys de Munt, que presentaren la seva experiència i el procés posterior. Per primera vegada en molts anys, la comunitat “oficial” a l’exterior discutia sobre la seva implicació en el procés d’autodeterminació. Aquest vídeo és un resum del sopar:

Música
. “Sense papers”, Gadegang
. “Speechless”, Kruder & Dorfmeister
. “Fast track”, Etienne de Crecy

Enllaç el vídeo a Vimeo